Dayle Ojeda ja està fora de perill. Després d’unes setmanes sense notícies sobre el seu parador des de l’última vegada que l’han vista en la concentració dels Jocs Olímpics, la judoka cubana comença una nova vida a Espanya. L’esportista ens parla de la seua decisió, la seua odissea i el seu somni de representar a Espanya en els Jocs Olímpics de Los Angeles 2028.
Per Matías Sartori (Mitjana Sport Press Agency)
Els Jocs Olímpics suposen, per a quasi tots, una oportunitat per a demostrar el nivell de cada atleta en el major esdeveniment esportiu. La cita olímpica significa la festa multidisciplinària que reuneix diferents països i diferents cultures. I on l’esforç, la constància i el treball dels últims quatre anys es posen en valor en cada competició.
París 2024 ens ha deixat històries de superació i molts ensenyaments sota l’ombra de molts esportistes. No obstant això, existeixen històries que es van desenvolupar darrere del teló del major escenari esportiu. I que, encara que no destaquen assoliments esportius, retraten històries de vida. Aquest és l’exemple de Dayle Ojeda, la judoka que s’ha escapolit de París. Aquesta és la seua història.
Ojeda aterrava a París uns dies abans de la celebració dels Jocs Olímpics, participant en els entrenaments d’Idalys Ortiz, la judoka referent en la seua terra que competeix en la categoria de +78 kg. No obstant això, al no competir a París 2024, la judoka havanera de 30 anys havia de tornar al seu país abans que la cita olímpica començara. Però Dayle no va agafar l’avió de retorn. Després de dues setmanes sense novetats d’ella, finalment, ja va trobar la seua nova destinació: València, Espanya. Aquesta és la seua història.
La situació social i política de Cuba ha forçat a diversos esportistes, en els últims anys, a abandonar la seua llar i buscar un futur millor. Després d’uns Jocs en els quals els cubans nacionalitzats espanyols, el boxador Emanuel Reyes Pla i l’atleta Jason Díaz, aconseguiren sengles medalles per a la delegació nacional, la judoka cubana confirma el seu somni de créixer com a persona i com a esportista al país on els seus compatriotes van triomfar.
“Em trobe bé, ara ja més tranquil·la i segura amb ganes de començar una nova vida”, confessa després d’unes setmanes d’incertesa. De fugir a París 2024 a somiar amb guanyar una medalla amb Espanya a Los Angeles 2028. Dayle Ojeda torna a somriure i s’entrena al València Training Camp, el campus que reuneix a centenars de judokes internacionals en la capital del Túria cada estiu. Així narra la seua història.
Com van ser els teus últims dies a París abans de viatjar?
Van ser uns dies molt difícils la veritat, la meua última setmana va ser massa forta. He viscut dies patint ansietat, sentint moltíssima por, pensant tot el temps en el que és correcte i el que és millor per a mi i la meua família. És dur haver de prendre decisions com aquestes, però convençuda que vaig fer el millor.
Què significa prendre aquesta decisió?
Va ser difícil prendre la decisió ja que ningú està preparat per a deixar arrere la seua vida. És dur deixar a la meua família, amics, parella i, sobretot, el lloc on un naix sense poder dir adéu. Ni tan sols als meus companys. Però, insistisc, va ser el millor i no em penedisc perquè va ser la millor decisió. Estic segura d’això.
Com va ser la teua eixida de l’equip que estava preparant els Jocs Olímpic a París?
Perquè em vaig separar del grup i vaig eixir quasi corrent. Vaig caminar i vaig caminar molt nerviosa, vaig fer algunes crides fins que vaig trobar a algú que em va ajudar i em va orientar per a traure un tiquet d’autobús. El bitllet més econòmic de París fins a Barcelona, on em vaig quedar uns dies, ja que la meua destinació sabia que era València. Els meus desitjos i els meus objectius eren clars i el nivell de judo de València és molt alt. Em van parlar molt bé del Centre d’Alt Rendiment de Judo de València, i sabia que era probable que m’ajudaren com van fer amb l’equip ucraïnés en un moment crític i important. També allí conec a Ayumi Leiva, la meua companya d’equip de la selecció nacional de Cuba i amiga. Sabia que també em donarien el seu suport incondicional, amb ho estic eternament agraïda.
Com era el teu rol a París?
El meu objectiu a París sempre va ser fer costat a la meua companya Idalis Ortiz, qui era la que participaria en els jocs Olímpics en la categoria +78kg. Ella és multimedallista olímpica i mundial, mai vaig dubtar a brindar-li el meu suport fins a l’últim dia de la seua preparació. Va ser una cosa recíproca, per això vaig estar a París i vaig esperar fins al final per a anar-me a Espanya i poder desenvolupar-me com a atleta i tindre l’oportunitat que mai vaig tindre a Cuba. Sent que sóc capaç de guanyar-me amb els meus esforços aquesta oportunitat i sent que ningú em pot llevar aqueix dret.
Per què has triat Espanya per a buscar asil polític?
Espanya està lluny de Cuba, però sent que té moltes coses que em fan sentir a prop com l’idioma o la cultura. Em sent molt bé a Espanya, és com un somni complit. Crec que un altre país europeu pot ser molt diferent. Fins i tot no sé quins passos prendre per a demanar l’asil polític ja que vaig vindre amb autobús. Si haguera arribat amb avió seria totalment diferent, però no em rendisc. Tot es pot amb el suport dels entrenadors i la federació. Intentaré anar a la policia i demanar informació a la Creu Roja. La gent que conec m’està recolzant en aquest procés.
Què té d’especial València?
València té un Centre d’Alt Rendiment que és conegut a tot el món, a més d’uns excel·lents entrenadors espanyols. Hi ha sempre equips de seleccions nacionals d’altres països que ve a entrenar ací i això és important per al judo i per a l’esport en general. Per les meues característiques físiques i fisiològiques no és fàcil trobar un lloc per a entrenar duro i que tinga les característiques adequades per a arribar al màxim nivell.
Quins van ser els principals motius que et van impulsar a deixar el teu país?
Són moltíssims els motius, però les ganes de poder millorar com a atleta i poder sentir que pots créixer sense que et detinguen o et diguen que no pots, van ser alguns d’aqueixos motius. Tinc ganes de sentir que el teu treball i el teu esforç són valorat. Els meus desitjos de superació personal i professional van ser els que em van impulsar, a més de la meua mare, que és el meu major motor, i em va donar suport molt.
Quins sentiments van passar pel teu cap per a prendre aquesta decisió?
Realment, van ser molts sentiments oposats. És una mescla de tots aqueixos sentiments. D’una banda, estic trist. Però potser el dia de demà sent felicitat o satisfacció al saber que he fet un pas important per a la meua vida i que pot ajudar la família, a complir un somni o aconseguir un propòsit en la meua carrera esportiva. Tinc una mica de remordiments, encara que tinc la meua consciència tranquil·la. Em vaig sentir una mica insegura perquè sentia por que alguna cosa no anara a eixir com pensava en aqueix moment. He tingut molts sentiments, però ara em sent en pau i amb tranquil·litat.
Quins familiars has hagut de deixar arrere?
La meua mare, que és el més important, el meu nebot i els meus germans que són la meua vida.
Imagine que no haurà sigut una decisió fàcil, però com és la situació a Cuba que obliga persones com tu a prendre aquest tipus de decisions buscant un futur millor?
Crec que qualsevol persona pot imaginar com se sent deixar a la teua família si fa una xicoteta reflexió. Deixar a la teua família, als teus amics, a la teua ciutat, la teua vida i canviar a un món nou, que no saps que et trobaràs, és difícil. En el cas dels cubans tenim una dificultat afegida. El saber que no pots tornar i no pots veure a la teua família per un llarg temps es fa encara més difícil. Així i tot, són molts els que prenen està difícil decisió. En el meu cas personal, és qüestió de superació i oportunitats.
La situació a Cuba és difícil, nosaltres hem de buscar una manera de millorar. En un altre moment, molts espanyols van ser a Cuba a realitzar els seus projectes perquè a Espanya era difícil tot. Ara ens passa a nosaltres. Podia haver anat als Estats Units on tinc família, o també a França. Però crec que l’elecció d’Espanya és la millor per al meu objectiu esportiu i per a sentir-me socialment integrada. Espere i desig realment que em concedisquen l’asil i demostrar prompte tinc el nivell esportiu necessari per a representar a Espanya amb orgull, ja que m’està donant l’oportunitat de la meua vida
Quines són les teues metes o somnis?
El meu somni no està lluny del somni de cap atleta. Sempre aspirem a ser millor cada dia. Vull poder representar a Espanya i obtindre medalles en esdeveniments internacionals. El meu somni és participar i ser medallista mundial i olímpica. Aqueix és el meu somni. Ara és una meta. D’aquesta forma podré agrair d’alguna manera a Espanya i als entrenadors que m’estan donant l’oportunitat
