Ariela Sánchez recupera el somriure gràcies al judo valencià. Després d’una temporada de lesions i superar una apendicitis que va posar en escac la seua vida, la judoka dominicana torna a gaudir en el tatami. Després de conquistar l’or en l’European Open de Györ, Ariela s’ajusta el judogi de la vida després de la seua història de superació.
Per Matías Sartori | Existeixen moments on veiem la vida passar. Un carrusel d’imatges que representa alguns dels capítols més important de la vida. A vegades, ens ve al capdavant les persones i moments que van acompanyar al nostre camí. Des del més alt del podi de l’European Open de Györ (Hongria), Ariela Sánchez dibuixa un somriure en el seu rostre al mateix temps que contempla fugaçment aqueixos episodis que li van marcar. Un somriure que va amagar en els últims mesos, on lluitava per recuperar la seua millor versió.
No obstant això, un any arrere, des de l’habitació de l’hospital IMED de València, també recordava aqueixos moments somiant amb tornar a competir. Somiant amb tornar a gaudir del judo. Somiant amb tornar a gaudir de la vida. Des de la seua habituació de l’IMED, al gener de 2023, Ariela Sánchez va superar una peritonitis que quasi li costa la vida. I és que, hores abans de la seua intervenció urgent, Ariela finalitzava el seu entrenament en el Centre d’Alt Rendiment de València i començava a sentir-se malament. La seua temperatura corporal indicava, novament, que tenia febre després d’uns estudis previs que no van detectar una apendicitis cada vegada més crònica. Del tatami de Benimaclet al tatami de la vida on va poder guanyar el seu major combat. El més important.
El covid, la lesió de muscle i una peritonitis van forjar en la jove dominicana, establida a València, una lluitadora de la vida. Un exemple de superació. Una inspiració per a les xiquetes que, en el propi recinte esportiu, la veuen entrenar dia a dia. El seu somriure contagia la seua alegria. La seua història, també.
Ariela Sánchez va tocar el cel amb les mans en Györ, on es va proclamar campiona de l’Obert Europeu que va significar el seu primer títol representant a Espanya i al judo valencià. Des de la foscor, Ariela va encendre la flama que va despertar una nova versió que somia amb els Jocs Olímpics de Los Angeles 2028. Com l’ocell Fènix, Ariela va ressorgir de les seues cendres i somia amb volar alt. No hi ha combat que, per a ella, li semble impossible. En Györ ho ha demostrat. I, estant ingressada, també.
No ha sigut un camí de roses, però el teu primer or amb Espanya ja és a les teues mans…
Sí, bo, després d’un temps allunyada de la competició, dels tatamis, la veritat és que va ser per a mi una gran alegria tornar a sentir-me fort, tornar a sentir que vaig tornar al meu judo. Em sent amb molta confiança i contenta.
Com ha sigut aqueix procés fins finalment plantar-te en la final?
La veritat és que el dia va ser molt llarg perquè la competició va ser des de primerenc fins a les nou de la nit. En el primer combat, la veritat és que tenia molts nervis perquè em tocava enfrontar a un rival que just havia sigut ací a València i ens coneixíem. Era un combat una mica més tècnic, però després d’això el segon ja em sentia molt bé i a mesura que anaven passant els combats em sentia millor. En la semifinal em vaig sentir molt bé perquè no va durar res i ja en la final tenia molta confiança i sentia que l’or podia ser meu.
Tenies ganes de traure això que tenies dins i mostrar el teu nivell en competició no?
Sí, la veritat és que he tingut una mica de mala sort a nivell de lesions, però quan he tingut l’oportunitat, que ha sigut ara, perquè he tret el meu millor judo i crec que l’he gaudit bastant.
Quin ha sigut el secret d’aquesta superació?
El treball dur, que sempre és recompensa. Per sort tinc un gran equip com són Laura Gómez i Sugoi Uriarte, la meua parella també que m’ajuda bastant i són gent que són ací darrere de mi tot el temps. En el moment potser un no el veu, però després quan arriben els resultats t’adones de les persones que estan darrere. Perquè són els que són ací. En les bones i en les no tan bones. Per això, quan existeix el treball dur, sempre hi ha recompensa.
Com es presenta el 2024? Quins són els objectius?
Després dels European Open, la idea és que ens permeten competir en un Gran eslam, un Gran Premi on anirem a donar el millor. El meu cap també està pensant a llarg termini com en els Jocs Olímpics de 2028. Per sort sóc jove (23 anys), tinc molt futur per davant i cal començar a treballar ja mateix.
Fa un any arrere la teua vida va canviar, podies haver fet un gir completament brusc, amb unes lesions, però principalment amb una peritonitis que no solament quasi t’aparta del tatami, sinó també del tatami de la vida…
La veritat és que va ser un final d’any i un començament molt dolent perquè m’havia operat del muscle al desembre i just quan m’estava recuperant, al gener de 2023, vaig començar a tindre un dolor molt fort d’estómac. Vaig ser al metge i em van dir que tenia una gastroenteritis. Jo vaig seguir totes les indicacions, prenia analgèsics, venia i entrenava el que podia. No feia judo perquè no m’ho permetia el muscle, però si que feia físic i em continuava dolent. Vaig estar 10 dies mal fins que un dia després d’entrenar ací em vaig anar a casa, vaig començar amb malestars, molta febre, vaig ser al metge i ací es va detectar el pitjor: tenia una apendicitis que s’havia convertit en una peritonitis. Llavors em van operar d’urgència, vaig estar ingressada una setmana i mitja, i ho vaig passar molt malament. Després tornar d’això va ser difícil perquè havia de recuperar el muscle que no tenia mobilitat, havia de recuperar també de l’estómac que tenia la paret abdominal totalment destrossada i en judo és molt important això. Al final, amb molta faena, un any després he pogut estar en els tatamis i competint.
Un ‘malestar’ que va poder costar-te la vida?
Sí, fins al moment que em van operar jo no tenia ni idea, és a dir, pensàvem que podria ser una infecció o el que siga, però no tenia ni idea que fóra això. Quan va acabar el doctor el primer que em va dir va ser que era una persona forta físicament, perquè no qualsevol pot aguantar dues setmanes en aqueixa situació i just van actuar en aqueix moment ràpid, perquè abans sinó el resultat potser hauria sigut un altre. Va ser bastant xocant saber que la teua vida corre perill. Jo ja tenia tota la infecció en el meu estómac. Si arriba a la sang podria ser mortal. Done gràcies a Déu, sóc molt creient i crec que va ser el que em va mirar amb bons ulls i puc dir que estic viva. Record que una setmana després, va haver-hi una notícia d’una xica que va morir del mateix ací a València, llavors va ser un mes bastant complicat per a mi.
Si tirem la mirada arrere, et va tocar fa uns anys creuar el toll i vindre de viure a València…
A Llatinoamèrica la situació del judo és una altra. No pots estudiar, no pots compaginar-lo i també és molts diners entre els viatges i les competicions. Jo tenia 17 anys, era molt jove quan em vaig anar de la meua casa i se’m va donar l’oportunitat de vindre ací. No ho vaig pensar ni un minut perquè jo com a judoka volia créixer i era molt difícil créixer a República Dominicana perquè allí no tenim les condicions que tenim ací. A València tenim gent de nivell cada setmana, cada dia hi ha gent d’un nivell molt alt. Quan vaig vindre ací, vaig començar a competir per València, anava a Campionats d’Espanya, Autonòmics, etc. Tenia un altre tipus d’oportunitats. Quan em va passar això de l’apendicitis, que vaig estar sense fer judo molt temps, pensava que era el moment de donar-li un gir a la meua carrera i començar a competir amb Espanya. Vaig parlar amb Laura i Sugoi, i em van donar tot el suport, vaig parlar amb la Federació Dominicana que també em van donar tot el suport per a competir amb Espanya. És una forma d’agraïment perquè al final ara Espanya és la meua casa, li tinc molt agraïment a València, a la Federació Valenciana i és una manera de donar gràcies per tot el que m’han donat ací.
Com tot immigrant, hauràs hagut de deixar tota la teua vida allí… Sí, bo, tota la meua família està en Dominicana, sempre estic en contacte amb ells, hi ha vegades que he estat dos anys sense veure’ls. Ells saben que tot el que faig és per a millorar i tindre una carrera esportiva gran. És un sacrifici i al final la vida es tracta d’això, de sacrificis. Si et quedes en la teua zona de confort, mai arribaràs a res.
Després de París 2024, Com es presenta el nou cicle olímpic?
Vull intentar preparar un cicle olímpic lluny de tot el que he viscut: el covid, lluny de l’apendicitis, intentar enfocar-te i dedicar-te al 100%. Ara és la meua oportunitat. Deixant tot el dolent arrere i donar el millor de mi, entrenar fort i solament enfocar-me en el judo, que és el que volia fa molt temps i ara és l’oportunitat. Em queden molts anys per davant i és el moment ara.
